A l'assignatura de Sociologia de l'Educació ens han demanat fer un comentari reflexionat del contingut del text Educar para la verdad y la esperanza de Xesús Jares.
La concentració i la homogeneïtzació en els patrons culturals, els estils de desenvolupament i els patrons tecnològics rep el nom de “globalització”.
Per molts aquesta paraula és sinònim de progrés social. Però com diu Salvador Cardús en el llibre La mirada del sociòleg (Barcelona, 2001) la perspectiva crítica de la sociologia ens recorda que tota moneda té dues cares i que tan interessant i instructiu és contemplar-ne una com l’altra, encara que habitualment una de les cares tendeix a ser presentada com la cara “oficial”.
En aquest cas la cara oficial seria entendre la globalització com la oportunitat al progrés social. L’altra cara de la moneda en mostra una realitat més complicada, cruenta; una cara de la globalització menys amable. D’aquesta realitat en sorgeix la fragmentació, per una banda els grups socials de països diferents comparteixen un estil de vida similar, per l’altra, augmenta la distància entre els sectors social d’una mateixa ciutat. És en aquest punt de distàncies i aproximacions, igualtats i desigualtats, similituds i diferències on ens apareix la concepció dels drets a la feina, a l’educació, etc. amb les ulleres posades del neoliberalisme.
Així doncs des del neoliberalisme els drets bàsics no es conceben com a drets si no com a necessitats a les que respon el mercat. El neoliberalisme, lluny del seu discurs oficial, vol i vetlla per una societat regulada per les forces del mercat, tot es redueix a mercaderia i els diners en la mercaderia universal. És a partir d’aquesta concepció que s’estableixen objectius socials tals com l’individualisme i l’atomització social.
Un dels objectius del neoliberalisme és establir un funcionament i pensament únic, és a dir, es volen homogeneïtzar les diferències mitjançant l’estratègia de jerarquització. Usant processos de jerarquització es dóna lloc a les desigualtats. Traduït vol dir l’increment de l’ingrés dels sectors més rics de la població i l’accentuació de la marginació i exclusió de les persones, grups socials, regions i països més pobres; a anys llum d’utilitzar la globalització per aconseguir equilibris i distribuir les riqueses.
Tot això transportat al context educatiu suposa convertir i aplicar en els sistema educatiu les lleis del mercat portant a concebre l’educació en un bé de consum més que en un dret. Des del neoliberalisme es proposa una pedagogia basada en: eficàcia, eficiència i qualitat. L’alumne com a ésser singular passa a ser entès com a recurs humà. Dur a terme aquest reduccionisme converteix a l’individu en un mitjà per arribar a una finalitat i no en una finalitat per ell mateix .
Per una altra banda reduir l’educació en un bé de consum significa que hi tindran accés aquells que disposin de recursos suficients per comprar-la. D’aquesta manera, entenent l’educació com a un producte que ofereix el mercat, s’està convertint a la vegada en una inversió.
En el fons l’escola, des de la perspectiva neoliberal i,sota el nostre criteri, no gaire lluny de les pràctiques de l’Escola Tradicional, té la missió de produir individus submisos i que acceptin l’ordre social imperant sense ànim de modificar-lo fent que l’escola perpetuï la divisió de les classes socials de la societat, promocionant més els membres de les classes dominants i transmetent a tots els individus que hi assisteixen, independentment de la seva classe social, la idea de submissió de l’ordre existent. Tot això empaquetat en el discurs de neutralitat i objectivitat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada